el futbol és així (II)

Cada X temps faig una variació sobre aquest tema, però és que realment és el què penso…

1989 ens pot recordar moltes coses, però hi ha una de principal, que és l’inici de les revolucions que farien caure la URSS, el sistema soviètic i el socialisme real “real” -Cuba i Corea del Nord ara mateix són dos estats d’excepció i ¿qui s’atreveix a dir ara que la Xina o Vietnam són règims socialistes?-. Va caure el mur de Berlin, van afusellar al vell Ceaucescu, i etc.

Centenars de milions de persones van veure trontollar el sistema en el que havien viscut tota la vida, un sistema totalitari, i d’aquí l’alegria matiçada però més aviat generalitzada a tot l’est europeu per la seva caiguda. Però un sistema que garantiva -com a mínim a les seves dècades finals- uns mínims vitals -educació, habitatge, feina, menjar- a tota la població. Que garantiva que fills de pastors turkmens poguessin estudiar a les universitats de Moscú. Que garantiva ni que fos manu militari certs drets mínims de les minories gitanes i rom als Balcans; però pel camí aplastava els drets de minories bàltiques, jueves, alemanyes, hongareses a cada respectiu estat. I no ens fem il·lussions, la gent com “nosaltres”, activistes polítics de l’esquerra autònoma i de sindicats lliures, no hauríem durat ni milisegons abans de caure sota les urpes de la Securitate, el KGB o la Stasi. Un règim on podies insultar a gust al teu cap de la fàbrica però no podies ni fer broma del president de l’estat. Aquí és exactament a l’inrevès. Podem insultar a gust als nostres polítics -de fet, ho fem continúament, com si això servís d’alguna cosa-; mentre vivim sotmesos a un regnat de terror absolut per part dels nostres caps i directius.

La història del que va passar a l’Est és prou coneguda. El que vull que us n’adoneu és de la magnitud de la catàstrofe, com tot un univers mental, de relacions socials, de valors ètics, de què decidir estudiar per poder tenir un futur tu o els teus fills, tot això, va passar a millor vida. La caiguda del PIB dels països de l’est, la caiguda dels naixements i de l’esperança de vida, l’augment de les defuncions, l’espectacular augment dels moviments migratoris, de conflictes nacionals latents, el pillatge generalitzat disfressat de privatitzacions de bens públics, generant una classe política encara més impresentable i submissa i dòcil -si tal cosa és possible- que les velles oligarquies aparatchiks del(s) Partit(s) Comunistes dels règims anteriors. Abans dòcils amb el(s) Politburó(s) i ara dòcils amb bancs, capitals, la UE i els moderns jenets de l’apocalipsi (FMI, UE, BM).

Ara som nosaltres els que vivim sota els diktats de la UE, el FMI i el BM. Com veiem com el nostre jovent (i els no tant joves) comencen a fotre el camp d’un vaixell que s’enfonsa. Com veurem com els indicadors demogràfics comencen a caure poc a poc. Com tot allò que vam estudiar, el nostre univers mental, de valors i etcètera se’n va poc a poc a la merda. Ens en fotíem del corralito argentí “això aquí no passarà mai” (un altre frase cèlebre a afegir a la coneguda “el preu dels pisos mai baixarà”), i ara veiem com ahir centenars de jubilats, els nostres avis, es manifestàven per una Diagonal blindada pels mossos per protegir els seus veritables amos (La Caixa).

Ara, 22 anys després, som nosaltres els que estem veient i vivint la caiguda del nostre univers propi .Perquè desenganyem-nos, això no és una “crisi” passatgera, és un canvi del model productiu i de les relacions socials i polítiques del nostre món. És una puta merda, efectivament. Però hi ha un cert matiç com de justícia divina per sobre de la humana, vull dir aquí ens miràvem aquells morts de gana de l’Est i del Sud com si això fos la terra de les oportunitats, aquí que solucionàvem tot amb cerimònies que vorejaven els màxims límits de l’estupidesa humana (Fòrum Barcelona 2004) per justificar operacions urbanístiques i especulatives. Ara ens toca a nosaltres, però aquí potser fins i tot fot més mal, perquè com deien els clàssics “més dura serà la caiguda”.

En aquests temps de crisi que corre al nostre voltant se’ns va acudir l’altre dia d’escriure un llibre. Com que no fem mil coses a la vegada, no ens vindrà d’una (que de fet, sí). Un llibre que podríem catalogar com d’autoajuda, aquella perversa mena de llibres que són com la loteria, fent negoci sobre la sang dels pobres. Doncs sí però no, no exactament.

La idea és fer un llibre amb les nostres reflexions, consols, pensaments, sobre la crisi i les nostres maneres de superar-la. Jo personalment no penso tant en grans reflexions filosòfiques -en el fons sóc de curta volada. Més aviat penso en consells pràctics. Que sí, que no estem com per donar consells i jo sóc el primer a reconèixer-ho, però sí que crec en la intel·ligència col·lectiva i que les nostres reflexions potser li poden ser útils a algú.

Que no vol dir que no en pensi en les grans reflexions també, tot i no ser lo meu. I penso també en una com a espècie. Som Sàpiens Sàpiens, hibridats (els europeus, de fet tots els humans menys els africans) amb el Sàpiens Neandertalensis, una espècie dura, forta i valenta, que sentia compassió i a la vegada tenia ja llenguatge i pensament simbòlic i que malgrat tot es va extingir ara fa uns 30.000 anys, ningú sap ben bé com, tot i que es sospita molt que l’aparició dels Sàpiens com nosaltres podria tenir alguna cosa a veure. Fos com fos, tots els Sàpiens (Neandertalensis i “nosaltres”) fins a l’arribada del Neolític fa comparativament quatre dies no sabíem si al dia següent menjaríem -i encara hi han extenses poblacions que tenen el mateix problema. No teníem ni escriptura (ni twitter, gràcies a Deu), ni Seguretat Social ni gairebé res més que les nostres mans, el foc, i sobretot la comunitat, que ha estat la comunitat la salvació de l’espècie. Del clan neandertal a la més ampla tribu Sàpiens, passant per les nostres famílies -una cosa que amb la que està caiguent hauríem de ser conscients- són les comunitats les que s’ajuden mútuament gràcies al suport mutu. Per molt que els mercats ho vulguin trencar, sobreviurem al 2012 i a les malediccions mayas i als maleïts mercats. No serà fàcil, però potser aquest llibre ens pot ajudar.

Llavors, si ens en sortim amb això del llibre, només em quedarà l’arbre i la criatura, i aquesta última, amb la que està caiguent, igual me l’estalvio i la convalido per la gata. Molt bon any nou a tothom.

Des del seu naixement m’he anat comprant cada sant mes la revista @Todolinux. Molts la criticaven però si hem de fer cas del què va ser el submón de les revistes de Linux als nostres quioscs a la dècada passada i finals de l’anterior, doncs potser va ser de les millors si no la millor de les que van haver-hi en llengua castellana. De les originals vull dir, perquè revistes que són (sovint males) traduccions de l’original anglès però també d’altres llengües com fins i tot el polonès (no és conya) van arribar a haver-hi sí. Revistes que no tenien cap mena de periodicitat amb problemes de distribució amb articles molt bons barrejats amb d’altres molt impresentables, etc. Jo personalment vaig estar a punt de col·laborar amb aquesta revista, ara em penedeixo molt de no haver-ho fet.

@Todolinux no era així. Tenia la seva secció d’iniciació i algun dels reportatges i articles interiors que eran horrorosos. Però tenia una secció Debian, articles del Santos Orcero, novetats del sector, que feien en la meva opinió que valguès la pena comprar-la. I jo ho feia fins i tot en els pitjors moments de la crisi. Era una mena de militància.

Encara no puc certificar que s’hagi mort però fa mesos que no arriba la subscripció a la xarxa de biblioteques, mesos que tampoc arriba al meu quiosc habitual, setmanes que el seu web està caigut i ara em trobo al seu (ex?)-director al Linkedin, que posa la feina de director de TodoLinux com finalitzada a l’abril. O sigui que tot sembla indicar que sí que finalment és morta.

I sap greu. En Mikel diu en un tweet “el fin de una época?” Bé no ho sé. Potser. Jo no crec que sigui un problema de les revistes de Linux.

Sobre Linux i les revistes de Linux no tinc una opinió del tot feta. En tot cas, Linux Journal probablement estic segur que sobreviurà, i jo continuaré comprant-me Linux & Co des d’Itàlia quan pugui, però clar, jo sé italià. I en tot cas aquests també tenen problemes i costa molt subscriure’s, veurem com acaba això. Sobre Linux (ja sé que m’estic deixant el GNU, ja ho sé, ja), doncs és veritat que l’escriptori mai serà seu (en principi) però és que el format PC ja està anant cap avall. Ara la gent tindrà Tablets i Smartphones amb MacOS i Android’s …que són o més aviat van ser Unix i Linux en algun punt de la seva propietària vida. L’ordinador es farà servir molt i molt menys en format PC. Crec. Ara, que el sector linuxaire i el que anomenàvem “la comunitat” està en transformació? doncs sí, sí, això és un fet. Veurem cap on anem, si som més o si som menys, o si, com sospito, som més però menys militants i més “qualunquisti” una paraula italiana que en aquest context vindria a dir que ja no ens preocupen tant les qüestions fonamentals sinó perquè la Debian té aquell escriptori tant blau i un theme tant infantil…

En tot cas això també implica una reflexió sobre la prensa escrita en general i l’exercici del periodisme en particular. Considero que (mode profeta on) en el futur hi hauran encara revistes, revistes especialitzades, revistes especialitzades tècniques i revistes especialitzades tècniques de linux. Amb periodistes/redactors professionals que escriuran a revistes, revistes especialitzades, revistes especialitzades tècniques i revistes especialitzades tècniques en linux. Perquè? poc a poc la gent es cansarà del model “indymerda”: informació / anàlisi / opinió ofertada gratuïtament però sense cap mena de veracitat, sense cap esforç de documentació, de contrastar la informació donada. I es tornarà a pagar no tota però sí la bona informació, anàlisi i opinió en general però també en revistes, revistes especialitzades, revistes especialitzades tècniques i revistes especialitzades tècniques en linux …digitals. Sense haver d’esperar un mes a que t’arribi cada número. A un preu que ja no serà prohibitiu per justificar el format paper, i la desena d’intermediaris entre el redactor de l’article i tu, molts, malauradament, ja innecesaris.

Podem estar sobreinformats, molt sobreinformats. Massa sobreinformats. Però si volem realment tenir coneixements, informació, anàlisi, opinions profundes, comprovades, contrastades sobre qüestions que realment ens interessin acabarem pagant. Igual no 6€ mensuals. Potser simplement 1 o 2 € mensuals per rebre un pdf maco -sense transport, sense quiosc, sense dvd (omfg)- al nostre Ipad / Tablet / eeepc transformer, etc. Jo els pagaria amb gust, amb molt de gust per poder tornar a tenir una revista de linux en condicions, amb el seu director cap de redacció que seleccioni articles interessants per als lectors. Amb els articles del Santos Orcero, per exemple. Que faci el favor d’informar-me i de SELECCIONAR-ME la info més interessant en el sector, que m’estalviï hores de Google i de tutorials foscos deprecateds. Tal qual, així ho penso, igual sóc massa optimista amb la que està caiguent, però és que crec fermament que les coses aniran per aquí. Ho crec tant que ho poso en majúscules, negreta i subratllat i no posso l’etiqueta “blink” perquè ja està deprecated.

Que no vol dir esborrar els continguts si no més aviat que es pugui accedir via usuari i contrassenya. Tots aquells que esteu interessats en poder continuar llegint aquests continguts, sisplau, escriviu-me, contacteu amb mi via twitter o fb i/o poseu algun comentari en aquí. Us dono fins després de vacances de Nadal, que serà quan, si al final decideixo tirar-ho endavant, restringeixi l’accés a això.

I bones festes

Efectivament, títol polèmic. Com no podia ser d’una altra manera, perquè probablement les coses que diré no seran de bon pair. Però se m’estava remenant alguna cosa per dins i bé què havia de posar-ho per escrit.

Un fa servir les anomenades xarxes socials. I llavors em connecto cada X temps a veure què fan i què diuen els amics, coneguts i companys (per aquest ordre). I un veu, al Facebook, al Twitter, sempre la mateixa cançoneta sobre lo dolents que són les dretes i les-esquerres-que-feien-com-les-dretes. I etcètera.

I bé, el sistema electoral serà injust, però acabem de veure amb diferents càlculs que en realitat, si enlloc de la llei d’Hondt féssim servir d’altres sistemes electorals el PP hauria arrasat igualment. Pitjor encara i molt preocupant: a segons quines seccions censals de Nou Barris ha esdevingut la primera força en nombre de vots.

I això per què? Se m’acudeixen diverses causes.

Per començar els seus mèrits propis. Sí senyors, malgrat la demonització barata i infantil de l’adversari que practiquem els de les esquerres alternatives, resulta que el PP ha sabut tocar algunes tecles del discurs de la gent del carrer -seguretat ciutadana, degradació de la convivència- obviant de manera molt intel·ligent d’altres, com la precarietat laboral, retallades, preus de l’habitatge, etcètera. CiU ha sabut com vendre la moto de que les retallades eren inevitables vista la gestió econòmica irresponsable que hauria fet el Tripartit. Obviant també que si haguessin estat ells al govern enlloc del Tripartit durant aquella època de “vaques grasses” haurien repetit la mateixa gestió econòmica “irresponsable”, la mateixa que van fer molts alcaldes de CiU arreu del Principat durant aquells anys. Sí, sí, poso exemples: la gestió de l’alcalde de Moià Josep Montràs, per exemple. I una altra virtut que tenen les dretes, PP i CiU és la capacitat de “fer pinya” cadascú pel seu cantó i de vegades (Pressupostos, i si no, ja ho veurem) tots junts; i és per això que alternatives minúscules com Ciutadans, PxC i etcètera mai no es menjaran una rosca més que puntualment.

Pel camí les esquerres ho han fet fatal. Les esquerres institucionals simplement ni les veuen venir, si ets un partit d’esquerres i apliques polítiques de dretes ningú s’et creu. Si ets un partit d’esquerres diguem que majoritari i dius que canviaràs i que escoltaràs el carrer i les demandes del 15-M i etcètera i després vas i indultes consellers del Banc de Santander evidentment no només és que et deixin de votar, és que ningú ja et prendrà en serio mai més, o com a mínim durant els propers llargs i durs vuit anys que ens esperen. Si ets d’un partit d’esquerres més petit que aquest i dius que tu sí que ets diferent i després a la pràctica fas tots els possibles per apuntalar el partit d’esquerres que va de majoritari davant del perill de la dreta, malgrat que aquest partit faci les mil i una cagades i improvisacions i acabi fent també un programa de dreta, doncs la gent no és bleda, i acaba votant l’original abans que aquesta còpia barata i dolenta o les seves tornes. O es queda a casa. O acaba votant coses com les CUP allà on es presenta. Que ja podria presentar-se més i ser més atrevida, penso.

I les esquerres no institucionals? Doncs mantenen el divorci (CUP a banda, i segons i com) amb l’esquerra institucional. Ja hem vist al paràgraf anterior que les esquerres institucionals no van bé, no van bé. ERC al menys ha fet l’esforç de substituir càrrecs i noms, mantenint els pocs que ho han fet raonablement bé (el Tardà, vaja). ICV han presentat al Coscu (aparatchik de CCOO que no ha treballat mai més que com a professor d’ESADE) com a gran canvi per apropar-se a les masses. Curiós si més no, però com a mínim poc intel·ligent. Ara, el gran problema és que l’esquerra no institucional i l’institucional trenquin aquest divorci de gel que mantenen des de fa dècades. Hi han dues maneres: practicant una política d’esquerres allà on puguin els uns (enlloc d’oferir-se als de CiU de manera vergonyant total per a que acabi pactant amb el PP one more time). I deixant-se de bajanades, trencant amb els dogmes anti-institucionals, i de perennes cerques del consens i Sants Grials per l’estil els de l’esquerra alternativa, arremangant-se i posant-se a treballar amb els de les CUP allà on es pugui, posant aquests en un segon terme el seu vessant místico-patriòtic (ningú els hi demana que se’l treguin, però sí que siguin més flexibles) i col·laborant amb l’esquerra no institucional de manera normal (és a dir no leninista. Per als no entesos en aquests dialectes del Paleolític polític, leninisme és allò que practica i ha practicat CCOO durant anys amb tot el que hi ha a la seva esquerra: feu el que jo us dic i deixeu-vos de romanços. Difícil, sí. Però així és la vida.

1.- Des de fa uns mesos per no dir anys la comunicació entre aquells que formàvem targz.net no existia gaire per no dir que no hi era. Ahir vaig veure que el server era down i que el meu client de correu ja no recollia correu d’allà. Requiescat in pace, però ho comunico a aquells que encara em seguiu que de quan en quan també passàveu per allà.

2.- Si voleu seguir les coses que vaig fer al seu moment després de l’etapa targz.net ho podeu fer a http://tarbz2.net . També finiquitat? no ho sé, a veure com acaba segons quina història, però en tot cas el vull mantenir per si li pot fer cap servei a algú.

3.- Si voleu seguir les coses que vaig fent ara, ho podeu fer al meu twitter http://twitter.com/lorajoler1 . Tot i que generalment estic en lurker mode on, no escric gaire, quan ho faig són bajanades, i a més el tinc capat

4.- O sigui que la millor manera és la tradicional, quedem i fem un cafè i/o un sopar aquí o allà. Una altra cosa és que com sempreeeee vaig tant de cul -i no tinc ni un cèntim- reconec que em costa molt quedar amb la gent. En algun cas particular, com per exemple el de l’àlex, quan em vegi em tallarà i coglioni perquè realment no tinc vergonya i té molta raó el tio. En fin, així sempre…

Acabo de realitzar un viatge per la península veïna -una cosa que es mereix unes quantes entrades en aquí- -sí, ja sé que no m’ho podia permetre, però he sortit ratlladíssim de la moguda funcionarial (que no madrilenya) i l’havia de fer-. Durant aquest viatge, vaig notar que mentre que els hi acaben de tirar el govern, tenen la prima de risc més alta que l’espanyola, i etc. la gent ho porta amb molta més tranquil·litat que el cert histerisme que portem per aquí. La gent comenta tranquil·lament pel carrer que i què si se’n van al “default”, una perspectiva aquí absolutament impensable. També es parlava molt d’anar tots al banc i treure els euros abans que els converteixin en lires i facin una devaluació. Una altra cosa que aquí ni se’n parla o se’n parla molt menys (de sortir de l’euro).

Els problemes d’una eventual sortida de l’euro serien: fuga de capitals (si tens quatre duros no t’agradarà veure com es converteixen en dos), la devaluació de la moneda (pesseta again) comportaria probablement cert increment de competitivitat -però ja no estem als anys noranta, i ara els nostres competidors són de România fins la República Juche passant per tot el que hi ha pel mig d’extrem a extrem…-.

…però llavors ens n’hauríem d’anar oblidant de luxes (o pagar més cars) com ordinadors, iphones, etc perquè valdran més. I evidentment els nostres sous seran encara més baixos que ara per la devaluació de la moneda combinat amb el refredament econòmic causat per la fuga de capitals i en general per les anomenades mesures d’”ajustament” econòmic. Tot això sense entrar a valorar altres aspectes com el final de l’últim projecte utòpic global de la vella Europa, que era la construcció de sí mateixa, ni que fos en forma de paròdia, una cosa que pot causar també certs efectes no sé si psicològics però sí contribuir a l’ambient d’”estancament” generalitzat. O sigui que la sortida de l’euro en aquests moments no és cap broma, per moltes ganes que en tinguem d’enviar tot a pastar fang.

Un es pregunta perquè per exemple l’euro al seu lloc, no pot fer com fèiem amb la pesseta des que tinc us de raó, és a dir, devaluar-lo davant del dòlar. Per tal de mantenir un euro fort s’estan carregant Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, aviat Espanya, i França i Àustria ja estan començant a patir. Quin sistema és aquest i de quina manera està dissenyat que, sense cap enemic extern i no gaires d’interns, al cap de 10 anys peta, i de quina manera. Si això fos un sistema informàtic ens en fotríem bastant dels seus dissenyadors. Com que els dissenyadors d’això són economistes, compte amb dir-li’s res. Cal fer-se la pregunta, a qui afavoreix? i és evident que afavoreix a Alemanya i a certes economies del Nord, que per cert, així poden donar “rienda suelta” a tot aquell cert racisme vers els països del sud, gent que no sap estalviar, que malversen els seus calés, etc. D’aquí a l’arianisme no hi ha tanta distància.

Ara, que els països del sud (d’Europa) han fet les coses malament i com. Posem l’exemple xilè i l’espanyol, i comparem. Diuen les males llengües (C’era una volta) que hi havia una vegada una malvada, reformista i socialdemòcrata Michelle Bachellet, presidenta xilena, va tenir un mandat on les entrades de calés a l’erari públic van augmentar en una època de fort creixement del preu del coure. Tot i les necessitats i les mancances brutals que pateixen els xilens, per exemple l’educació és molt cara i la gent s’ha d’hipotecar per poder tenir una carrera i aquest és el principal obstacle que en tenen per tal d’assolir titulacions superiors, la sra. Michelle va considerar que aquests ingressos eren cojunturals i va optar per estalviar. Així, després va arribar el famós terratrèmol i Xile s’ha anat recuperant d’una manera bastant exemplar, entre d’altres coses gràcies a aquests calés. Sentiu gaire a parlar de la recuperació del terratrèmol xilè? no, oi? De la Bachellet mai més es va saber res, o al menys no gaire, però ara parlarem de Il Male (R) (C) (TM).

I quina és aquesta versió del Mal (R)(C)(TM)? doncs en Zapatero, que ha estat un governant nefast fins i tot des de coordenades socialdemòcrates. És veritat que ha estat un tio que ha fet grans reformes en l’àmbit dels drets i llibertats socials, com per exemple el matrimoni entre persones del mateix sexe, etc. Coses per cert que companys italians em van dir, textualment, que firmaven per estar en la nostra situació i tenir aquests mínims cívics (que no socials) garantits -i que ara ens trauran. Però econòmicament ha estat nefast:

Va considerar -en justícia no només ell- ingressos absolutament extraordinaris com els que eren producte de la bombolla immobiliària com si fossin ingressos normals. Una cosa que van practicar no només ell per cert, sinó tot cristo (una mica menys al País Basc, diuen que allà la bombolla no va ser tant descarada). Pensem que els ingressos de la bombolla immobiliària van arribar a suposar un percentatge proper al 40% dels ingressos de la Generalitat.

I clar, quan arriben les vaques flaques els graners són buits, perquè no es va estalviar res. Convé llegir-se l’Antic Testament de quan en quan per saber de què va tot això. Es van llençar els calés en AVEs a Huesca, aeroports a Alguaire, i un però que molt llarg etcètera. I sobretot llençant els calés amb rebaixes d’impostos (400 € a les rentes més baixes, i molt més per les més altes: baixada dels tipus més alts de l’IRPF, negativa a entrar a regular el tema de les SICAV). Ajudes al lloguer que es podrien haver anomenat ajudes a la inflació dels preus del lloguer… Si redueixes ingressos, i augmentes despeses, és que consideraves que la bombolla immobiliària seria eterna (una estupidesa).

I tot, TOT això que estem patint ara no és més que una contracció brutal de l’economia produïda per diverses causes:

Esclata la bombolla immobiliària. Una economia basada en sectors intensius en mà d’obra mal formada, sovint immigrada: construcció, turisme, etc. veu com un dels seus sectors principals simplement es fon. Comença la crisi en clau interna: l’esclat de la bombolla no només posa en una greu situació a aquest sector i als seus treballadors, sinó que també als bancs que la van finançar -> ocasionant una caiguda del crèdit i posant en greus dificultats a les PIMES i no tant PIMES, les administracions que van mamar de la mamella de la bombolla veuen una contracció brutal dels seus ingressos i opten per reduir personal, retallar despeses, etcètera. Enlloc d’incentivar l’economia, el que fan és tot el contrari.

Miren de quadrar els comptes, fins i tot amb desiguals i lleus pujades d’impostos. Amb l’objectiu de mirar de reduir com sigui un dèficit inflexible causat en bona part per les seves pròpies decisions i curtedat de mires de tots els partits que han tingut en aquest país responsabilitats de govern des de l’àmbit municipal fins a l’estatal. Amb la notable excepció de Marinaleda i poc més.

Si combinem això amb la crisi financera global (causada també, per cert per una bombolla immobiliària), per un sistema financer europeu mal muntat i que beneficia a uns a costa d’uns altres, tot i que potser hauríem de reconèixer que fa anys érem nosaltres els què ens pensàvem ser els beneficiats, que ens vam emportar milions d’euros de fons europeus malversats en quincalla, mentre les indústries del país sucumbien amb la caiguda de fronteres contra la indústria alemanya. Context de forta inseguretat global més pujada preus matèries primeres, energia i aliments et voilà: la tempesta perfecta.

Tempesta retroalimentada amb la crisi del deute: perquè per tal que hi hagi deute hi ha d’haver qui et deixa els diners, amb uns notables beneficiaris: els bancs …i els particulars, que també (bona part del dèficit públic italià està sostingut per particulars que han comprat bons, fons de pensions, etc). I les agències de ràting el què fan és valorar si pots o no tornar el deute que demanes perquè simplement encara tens massa despeses i no recaptes prou -i el sistema financer europeu et té agafat pels collons, perquè allò important és “la fortalesa de l’euro”-. Simplement això. Si et valoren menys, has de pagar més interessos (prima de risc). Si valoren que tot i tenir més deute que Espanya, el pagaràs sense dubte (cas alemany), els interessos són ridículs. Si els interessos pugen massa es considera el deute com impagable i llavors la Unió Europea intervé, és el què ha passat a Grècia, a Itàlia, etcètera, etcètera (noti’s que en aquests etcèteres acabarem pringant també nosaltres). Per tant, per tal que et valorin bé, agafat pels collons, vas dictant mesures duríssimes contra la població (Diktat) per que les agències de qualificació considerin que acabaràs pagant. Perquè si no t’intervindran i llavors et dictaran mesures duríssimes contra població per tal que acabem pagant tots el pato d’uns governants corruptes i sobretot ineptes.

Què es pot fer contra tot això? personalment poc. Individiualment com dic, poca cosa: no liar-se amb més deutes. Diversificar fonts d’entrades d’ingressos (una mica utòpic amb la que està caiguent) i eliminar despeses. Però també autogestió (autoempleo), no gastar gaire, compartir i estalviar …fora dels bancs. Col·lectivament, únicament, mobilitzacions i 15M. És la única por que tenen els poderosos, penya al carrer a saco. I és la única cosa que podem fer. Perquè lo de votar diumenge fins i tot …

…o com li diuen ara, piulades.

Això ja estava aquí, vull dir, quan tu et compraves El Temps, ja ensenyava la poteta el llop neoliberal convergent. Per això fa anys que vaig deixar de comprar-me’l.

Per molta mania que li tingui a determinades fòrmules arcàiques de contractació i als que se n’aprofiten d’elles per cobrar dietes mentre es toquen els ous (per exemple), hi ha una cosa que està meridianament clara, i és que estan condemnades (les fòrmules arcàiques) i són una espècie a extingir (qui se n’aprofita). Amb un ritme de substitució de les places amortiçades d’un 10% de les vacants com a màxim, en 20 anys no quedarà ni el tato. Per poder desempallegar-nos d’aquestes sangoneres haurem de pagar el preu de quedar-nos sense sector públic -i sense la gent (que sí que n’hi ha) que hi treballa i el manté-. Quina merda.

…i si això algun dia és independent espero que el sector públic vulgui dir sector públic i no la interpretació que en fan alguns, el lloc on amorrar-se per tocar-se els ous. Però vist allò què ha passat amb els mossos no hi han gaires raons per ser optimistes.

Però volem realment un país de funcionaris? pregunto. Resposta: sí, però com als països nòrdics: impostos proporcionals a la renda i treballadors públics que penquin. La defensa d’un sector públic fort no vol dir defensar l’esplai de sangoneres que han esdevingut determinades administracions públiques. Al tanto amb això.

Tot mecanisme de control intern de si els treballadors públics penquen o no esdevé en aquest país (i en els dels costats) irremisiblement un mecanisme discrecional de suport als amiguets i als pilotes. Caldria com a mínim redissenyar aquests mecanismes de control.

Tot mecanisme de control extern de si els treballadors públics penquen o no (i en general de qualsevol cosa) esdevé en aquest país (i en els dels costats) irremisiblement exactament lo del paràgraf anterior afegint-li unes sucoses comissions per les cases que realitzen aquestes auditories. Sangoneres al quadrat.

Cada cop que hi han eleccions, una sèrie d’amics em consulten off the record a qui votar o a qui deixar de votar. Després, evidentment, i com no podia ser d’una altra manera, fan el que els hi dona la real gana. Com que la meva opció política favorita no es presenta a aquestes eleccions, doncs molt ràpidament diré la meva. Jo només puc recomanar, en principi i de moment -d’aquí la reserva de posar un (I) al post-, de votar al doctor centenari i il·lustre Moisès Broggi com a senador per Barcelona. Només pel fet d’haver estat cirurgià de guerra durant la batalla de l’Ebre ja s’hauria guanyat el meu vot. Però és que a més és de les poques persones que a aquestes alçades del curs i amb 103 anys, no crec que s’estigui per gaires hòsties ni tampoc per posar-se diners a la butxaca. Em sembla que es presenta per ERC, però és que es presenti per on es presenti, jo crec que és a qui s’ha de votar.
De la resta, no ho acabo de tenir clar. ERC ha perdut molta credibilitat -al meu parer- per la qüestió del Tripartit …o pitjor, perquè si els deixem sueltos igual pacten amb CiU, que són, com estem comprovant sobre les nostres esquenes, de lo pitjor. ICV-EUiA, per mi són directament la traïció, i el candidat que presenten, el paradigma del traïdor. Probablement estic equivocat, si l’entramat CCOO-ICV-EUiA encara treu tants vots doncs serà per alguna raó, presentem-nos nosaltres i a veure qui guanya, etc, etc, etc, etc. El que vulgueu, però és com penso i com ho sento. I presentar al candidat que presenten (i sembla que fent coalició amb el PSC al Senat, no us ho perdeu) doncs que voleu que us digui…

I dels extraparlamentaris, poca txitxa n’hi ha. Els ex-laportistes per mi són uns oportunistes de manual i directament interclassistes que acabaran pactant amb CiU, i si no, ja ho veurem. La CUP no es presenta per tant efectivament si no es presenta mal la podrem votar. Revolta Global doncs jo que voleu que us digui, encara està per veure que aconsegueixin prou avals per presentar-se (que aquesta és una altra, els nous obstacles implementats pel PPPSOECIU als partits petits, evviva la democrazia). El mateix problema el tenen els del Partit Pirata, que tot i que té molta pinta de ser un xiringuito rotllo S.Levi’s style, però presenten al Josep Jover, advocat del sector canyero, un personatge molt interessant.

Com dir-ho, que vosaltres mateixos, però jo personalment al Senat voto al Broggi.

Com alguns ja sabeu he estat fent una formació a Madrid per treballar a un organisme ambiental de l’administració central durant setmanes i setmanes i setmanes i setmanes… Us faré un resum molt ràpid de l’experiència.

Madrid bé. Molta calor, tremenda. El metro més segur, o al menys jo em sentia més segur (i amb moltes més línies i estacions). Els entrepans fatal. De preus jo diria que millor que aquí, pisos a banda. La gent càlida, no n’he tingut mai cap problema en el que era la vida quotidiana fora de la feina, diria. Discuteixen i enraonen, per molt que es digui. Discussions sobre el eterno problema catalán i tal moltes, però amb ells sempre molt educades. Les tapes són una bona idea, menys quan t’estas tornant vegetarià one more time. En tot cas una bona idea, després tu li dius si la vols o no. La única que em va donar problemes va ser una infermera o metgessa pel tema del català (perquè el títol d’un informe mèdic completament en castellà -una línia- estava en català). I va resultar valenciana. Si és que…

De la feina, millor no en parlo. O sí, puc parlar de les coses bones, de molts companys que acaben d’entrar a l’administració il·lusionats, pencaires en la seva major part. Un jovent envejable. Es pot dir lo mateix d’una molt selecta minoria dels que ja treballaven a l’administració i han promocionat, no tothom és igual. De la gent dintre d’allà que s’ho curra i molt i fins i tot malgrat que dissimulin volen millorar l’administració i el servei que es dona. Ja us dic que de les coses dolentes prefereixo no parlar, o al menys no per aquí, que tot se sap. En parlaré quan toqui, on toqui, com toqui, i amb qui toqui, si toca. Sens dubte.

Ara, acabat d’arribar a Barcelona espero que definitivament, després d’haver-me perdut l’estiu de la revolució del 15-M amb tota la cosa aquesta (té nassos que comenci tot aquest tema un 15M i el 16 precisament jo me n’hagi de marxar a Madrid…), i mentre estic acabant la memòria per entregar, tinc la sensació mirant el Trending Topic a Twitter de #independènciaCatalunya i un llarg etcètera de coses similars que estic veient, que ja veurem quant de temps em durarà la feina aquesta feina. Allò què fa dos anys semblava una anècdota per la qual no valia la pena preocupar-se gaire igual ara és una possibilitat cada cop més real. Però tampoc cal preocupar-se, en un escenari o un altre ja em buscaria la vida d’una manera o d’una altra, gràcies a deu ja no sóc un cagat com quan estava fent mapes, espero. Ja no em caso amb les feines, l’estabilitat laboral no me la donarà pas una arcaica fórmula contractual aquí o allà (aquesta mena de coses no durarà gaire, ja us ho dic), sinó el CV. Em sabria greu únicament potser haver esmerçat tantes energies en això si al final no dura gaire, o al final directament no surt (ja us dic, les coses dolentes, les coses dolentes…).

Però que la independència és una possibilitat real i que va creixent i com em va dir un profe a Madrid, i mira que jo no en tenia ganes de parlar d’aquestes coses, menys amb ell, menys aquell dia, i menys allà, però al final són ells que et busquen, es que al final seremos nosotros los que querremos la independencia de vosotros (una postura per cert també molt respectable). Doncs això. Sense por.