No sé ben bé com enfocar aquest tema, perquè en el fons cada cop em costa més afegir més soroll al mar de soroll ensordidor on cada cop costa més trobar la informació, l’anàlisi, el pensament lúcid i aclaridor.
Això que està passant a Grècia és molt gros i aquí es podria repetir perfectament, malgrat que aquí les coses van derivar en tot aquest rotllo del #15M, que ha estat una cosa que, tot i ser lo millor que ens ha passat en anys i anys, diria que està esdevenint una mena com d’embornal (“sumidero”) del pensament dèbil, consens, no-violència, etc. Amb petites pinzellades, aïllades i puntuals, sí, però no expulsades; de reiki i de magufisme. Grècia is different: no tinc ni puta idea de la pel·lícula (espero que algun dia algun/a amable/a lector/a em confirmi o desmenteixi algunes afirmacions que faré), però diria que allà el component KKE (Comunistes) i tota la galàxia anarquista old-style en general tenen encara molt i molt de pes.
Un primer nivell d’anàlisi és el que està fent tothom ara a twitter i és #estemambgrècia i “prou de retallades” i “són uns lladres”, i etc. Ok, estem d’acord i és una santa veritat. No insistiré. En aquests moments s’està liant més que parda a Atenes. Tots els nens que juguen a la revolució deuen estar encantats -la mitologia de la violència, ara en directe per streaming…-, però si jo fos d’allà, no em faria cap gràcia haver de cremar el meu ajuntament de la meva ciutat ni haver de fer una batalla campal contra la madera per poder parar d’alguna manera l’enéssim diktat de la Troika. El què estan fent amb els països del sud d’Europa, (econòmicament, quedi ben clar) és una ocupació, i els governants que tenim són titelles, com ho va ser en Quisling. I el què està fent la població es protestar, perquè no es tracta ja d’una qüestió de retallades, que també, es tracta d’una qüestió de sobirania nacional. Schlaube (ministre alemany) ja ha assenyalat la porta a Grècia (“si volen que marxin”), amb molt mala educació, fent un flac favor a l’europeísme que fa anys precisament lideraven els alemanys i el seu partit.
Però podríem començar a pensar en: perquè ha passat tot això? com hem arribat fins aquí? Si ens recordem, la Unió Europea era una cosa que porta igual no sé, 60 anys ja si comptem els seus antecedents de la comunitat del carbó i l’acer i etc? 60 anys de construcció d’institucions, d’un corpus de dret legal i directives laborals, socials, ambientals, etc. 60 anys de construcció d’una moneda única (en mala hora) de l’ECU a l’€uro; de construcció de l’espai Schengen de moviment de persones, de l’Erasmus (en principi positiu) …i de Bologna. De construcció de la Política Agrària Comuna. I etcétera, pràcticament tots els àmbits de la vida quotidiana dels habitants de la UE han estat afectats d’una o d’altra manera pel procés de “construcció” europea. Ens hem conegut, hem viatjat, amics i amigues alemanys, italians…, han viscut dècades (que aviat és dit) amb nosaltres. Què ha fallat?
Doncs jo no tinc la causa exacta, i doctors té l’esglèssia, però crec que puc apuntar algunes coses. Primer, tot procés d’integració regional com era aquest, acaba comportant un procés d’especialització territorial. Traduït, si no hi ha cap barrera de duanes, cada territori s’acabarà especialitzant en produir això que fa millor. Home, vist així, estupendo. I què fan millor, en el nostre cas, Espanya i Catalunya? doncs no ho sé, sí sé en quines coses no eren els millors: ni el seu textil era competitiu ni la indústria de l’automòbil i dels electrodomèstics podia competir amb la Conca del Rhur i Alemanya. I així hem anat veient com la indústria en general poc a poc ha anat desapareixent.
O sigui desertització industrial. Pel camí es carreguen el sistema d’educació pública del país, amb unes puntuacions a les comparatives internacionals que fan pena. Tampoc passa res perquè arriba l’economia de plantació d’Españistán: el conreu de la totxana, que com tota economia de plantació va implicar enormes trasvassaments de població amb poquíssima formació, una bombolla de jolgorio i festa i aeroports i AVE i Fòrums2004 i etc. a les ciutats al costat de les plantacions, i quan van esquilmar la terra i l’ingenio del sucre ja no va funcionar més (i en el nostre cas va caure la bombolla després de deixar un mar de totxo a les platjes i costes), les ciutats van ser abandonades i l’economia devastada. Els cantants d’òpera, tècnics estrangers i etc. van fotre el camp. I qui es va quedar? el cura i qui no va poder marxar. Un clàssic.
Economia de plantació, genialment descrita per en Galeano a “Las venas abiertas de América Latina” – bombolla especulativa, desertificació industrial, auge de l’economia especulativa i financera i inflació real brutal amb l’entrada de l’euro. Com mantenir el nivell de vida? gràcies al deute, privat amb les hipoteques i públic amb el déficit. En tots dos casos una cosa que pagarem durant dècades, nosaltres i les generacions futures. Però em pregunto com, perquè el jovent que puja no té cap perspectiva, enfrontats a un tap generacional que no poden superar per molt que es preparin.
I bé, aquest procés té culpables, i de culpables una mica ho som tots. Una hipoteca és, ho miris com ho miris, “viure per sobre de les teves possibilitats” (ni que sigui temporalment fins que la liquidis). Però compte, que aquí el què ha passat que ningú ja se’n recorda és que els bancs, o sigui La Caixa -sí, aquella que sempre juga a ser la més propera i que sempre t’escolta i després te la clava-, el Santander i etc ens van voler colar les hipoteques com van poder i més. Que el mercat de lloguer era gairebé inexistent i prohibitiu. Molts pocs ens vam resistir a la pressió ambiental regnant i tampoc jo personalment em sento gaire orgullós, podia haver pringat perfectament. No són ells els innocents i nosaltres els culpables. Al tanto.
I per cert, emetre deute públic és, ho miris com ho miris, exactament lo mateix “viure per sobre de les nostres possibilitats” (l’estat som tots). El problema és que si hem hagut d’emetre deute és perquè a) va haver una certa economia del despilfarro absolut (AVE centralista, aeroports a totes i cadascuna de totes les santes capitals de província, Fòrums i xorrades diverses ) però sobretot perquè b) van reduir moltíssim la pressió impositiva sobretot cap a les rendes més altes. I clar, qui paga això ara? justament els serveis públics que interessa privatitzar (sanitat, educació, cultura, comunicació, ciència, …TOT -menys la policia i de moment-). O sigui que tot aquesta “crisi” els hi anat de putíssima mare per justificar la privatització de tot.
Jo personalment crec que la financiarització, l’especulació bancària, les deslocalitzacions, les privatitzacions i etc. són eines de destrucció massiva. El suïcidi plenament conscient de països i continents sencers per enriquir a unes elits. I qui surt guanyant? a banda de qui es queda les peles, vull dir? “Occident” en general (com odio aquesta paraula), diguem millor USA i la UE, han caigut en el parany del lliure mercat, que ha implicat deslocalitzar totes i cadascuna de les seves indústries cada cop més lluny, de Rumania al Pacífic (més quatre maquiles a Centramèrica). Han entregat la seva indústria pensant que simplement allà ensamblaven els components, com si fossin tontos -que evidentment, no ho són gens- i poc a poc no estiguin ja superant a Occident en tot allò d’alt valor afegit que se suposa que només sabíem fer aquí. L’exemple més xorra que se m’acut: Pernil ibéric “made in China”. Doncs mira per aquí es veu una mica qui pot sortir guanyant a llarg termini. Que ells no són tontos es veu en que han posat límits a la financiarització, a les inversions estrangeres a la seva economia, ni cal parlar a les ingerències estrangeres sobre les seves grans decisions econòmiques, macro i micro.
I hi han gaires solucions? sí. Amèrica Llatina és un gran exemple de com han aconseguit, simplement treient-se de sobre la mà de ferro de troikes de merda i FMIs i Bancs Mundials i etc. No es pot expressar amb paraules tot el què ha patit aquesta gent allà per culpa d’aquelles polítiques d’ajustament. Guerres i tot. En el nostre cas és molt més difícil trencar, perquè la política econòmica no la dicta un país sinó “Europa”, una autèntica dictadura perquè nosaltres no podem votar ningú d’aquells que poden realment decidir sobre la política econòmica. No hi ha un govern realment democràtic europeu global a nivell econòmic. No hi ha cap mena de sobirania nacional possible dintre de la UE en aquests termes. És absolutament la dictadura dels mercats, amb noms i cognoms, que quan pleguen de les seves agències de ràting se’n van a organismes econòmics o directament a “dirigir” països (Monti, Guindos, etc). Hem de començar a pensar en la UE com en un lloc on no interessa estar (més que per aprofitar-se de Schengen i marxar a temps). Tot aquell rotllo de la pregunta del referèndum d’Arenys de “volem la independència dintre de la UE?” doncs igual la independència sí, però de la troika també.
A llarg termini això voldrà dir, as usual, un altre cop conflictes inter-europeus. En d’altres circunstàncies, per menys del que està passant ara, ja hi hauria hagut una guerra europea. Que últimament tenien el mal costum de degenerar. Però enlloc d’anar per aquí podríem fer com a Amèrica Llatina. Tenir governs sobirans, i no penso tant en Chaves, penso en Lula, la Kischner, etc. Sortir de l’euro malgrat la pèrdua de poder adquisitiu que hi tindríem, sí. Garantir uns mínims pel conjunt de la població: habitatge (tenim moltíssims en estoc això no hauria de ser cap problema 
, sanitat i educació, pà. No passar per l’aro de determinades decissions de la Troika. Declarar-nos en default i veure què passa amb els bancs francessos i alemanys. Patiríem? segur. Molt. Hi haurien problemes per la lliure circulació de treballadors? sí, molts. Com si no estem a un pas ja, i dintre de l’euro, de tenir-los. Però no seríem els únics, noooo, i podríem crear una integració sobirana real, i no aquesta santa merda en la que ningú ja ni creu. Patir uns anys però per millorar després. Perquè aquí, així, no anem cap enlloc. Canviar de rumb. Com va fer l’Argentina. Quina lliçó històrica que ens estan donant.
